Avenc del Pastor

Profunditat: 71 metres (Espeleoíndex)
Recorregut: 238 metres (Espeleoíndex)
Situació: Marçà (Priorat)
Coordenades: N 41º 07,341' E 00º 47,870' (pròpies)

Instal•lació: Ancoratges amb plaques en bon estat. Material: Vam utilitzar 10 mosquetons, cintes per a 3 naturals, corda de 40 metres i corda de 60 metres.

Visitat el 19 i el 28 de Gener de 2015

versió pròpia de la topografia original (ECG 1979)

Crònica de l’expedició: 

Ja havíem visitat aquesta cavitat en la seva part practicable sense material en les nostres anteriors visites a la muntanya de la Miloquera, però mai ens havíem atrevit a progressar pel pas que nosaltres hem anomenat “el tub”, i que dona accés a la part inferior i més fonda de l’esquerda de l’Avenc del Pastor.
Així que aquest mes de Gener, l’Antonio i el Ricard, ens hem mentalitzat per als passos estrets i hi hem fet un parell de visites fins a tocar fons.
Hem de dir que per la via principal, o que creiem principal, no hi hem trobat cap mena d’instal•lació, així que una de les motivacions que hem tingut, a més dels passos divertits que hi ha, ha estat equipar-la per a poder baixar fins al fons de l’esquerda.

A l’Avenc del Pastor s’hi accedeix per una petita obertura gairebé circular enmig de les roques. L’entrada dona pas a una petita sala, i des d’aquesta ja accedim a l’esquerda principal que conforma la cavitat. Des de l’entrada descendim per una rampa dins l’esquerda, i sense necessitat de material baixem fins a 16 metres de profunditat (segons topografia ECG-1978). Abans hem de superar un petit “pas acrobàtic”, a sota del qual el recorregut es bifurca en ambdós direccions de l’esquerda.

Cap al Nord-Est a pocs metres de baixar s’interromp el pas, encara hi veiem una petita esquerda en la que seria possible posar-s’hi, de fet hi ha dos “spits” rovellats que són testimoni de que algú ho ha fet, però nosaltres no ens hi vam atrevir pas.
També en aquesta direcció, si es fa una grimpada per damunt la rampa, es pot continuar per l’esquerda en direcció ascendent fins arribar als -7 metres de profunditat.

Cap al Sud-Oest però, és on el recorregut es fa més llarg. Després de baixar del pas acrobàtic en molts pocs metres arribem a una sala on hi trobem a terra el pas “del tub”, per on accedim a la part inferior de l’esquerda. No és un pas fàcil, d’uns 3 metres de llarg, vertical, i amb l’amplada suficient com per a passar-hi sense poder moure ni les pestanyes. Tot i això hi ha suficients llocs on repenjar els peus per poder baixar lenta i penosament fins el pis inferior. S’ha d’anar amb compte, doncs sota mateix del tub hi ha una bona caiguda, així que a l’últim metre hem de trobar com apartar-nos cap als grans blocs, encastats a l’esquerda, que formen aquest pis inferior.

Per a passar “el tub” vam instal•lar-hi la corda de 40 metres, però la vam utilitzar agafant-la amb les mans, doncs l’estret del pas ens impedia utilitzar els descensors.

Al pis inferior hi vam posar un parell de plaques, gràcies a les quals en un parell de metres de descens per la corda vam poder baixar al segon pis inferior. Allí la instal•lació d’un altre fraccionament ja ens va permetre baixar, de manera força neta, pel tram més llarg de descens dins l’esquerda, ràpel de 49 metres (segons Espeleoíndex), en el qual vam posar-hi dos fraccionament, un de doble més o menys a mitja baixada, doncs la corda de 40 metres ja no donava per més i vam instal•lar-hi l’altra, i un gairebé a baix de tot, per evitar el fregament de la corda canviant la paret per la que es baixa.

Al final d’aquest ràpel sembla que ja siguem al fons de l’esquerda. De fet les pintades dels primers exploradors (ERE 1970 i d’algun altre) així ens ho semblen confirmar, però no, ens trobem sobre un altre pis de blocs encastats, així ho veiem si seguim en direcció S-W doncs aviat arribem a un punt on s’acaben els blocs pels quals es progressa, i no així l’esquerda, de la que veiem el fons uns metres més avall.

Al nivell inferior hi vam accedir des de sota mateix del punt on ens va deixar el ràpel anterior, una petita rampa, que vam baixar encordats doncs és força relliscosa, ens porta a la placa que permet una baixada d’uns 5 metres per arribar, ara si, al fons de l’avenc.
Encara aquest fons té un tros de recorregut, estret en direcció S-W, fins que arriba a fer-se tant estret que és impenetrable.

Vam sortir força satisfets d’aquest avenc i les dues visites que li vam fer, no només per la instal•lació que hi hem deixat, sinó també perquè tot i no ser una cavitat especialment bonica, gairebé no hi ha ni una formació, té passos força divertits, com “el tub”, o el ràpel de 49 metres. Ha estat tot un repte per a nosaltres!

Avencs de la Serra de Clarà (Mont-ral)

Avenc del Cabirol 

Profunditat: 33 (Espeleoíndex)
Recorregut: 80 (Espeleoíndex)
Situació: Mont-ral (Alt Camp)
Coordenades: (Espeleoíndex)
N41 17.944 E1 06.733
Instal·lació: Natural per al primer tram en pendent, ancoratge amb placa per al tram vertical d'accés (P12) i ancoratge tipus "spit" al ressalt (R5).

Avenc de la Carbonera

Profunditat: 23 (Espeleoíndex)
Recorregut: 85 (Espeleoíndex)
Situació: Mont-ral (Alt Camp)
Instal·lació: Cap
Coordenades: (propies)
N41 17.912 E1 06.790

Crònica de l'expedició:

La zona de Mont-ral on estan situades aquestes cavitats la coneixíem una mica, però mai ens havíem endinsat del tot a la serra de Clarà, doncs pocs camins hi passen.
Veient a l'espeleoíndex la quantitat d'avencs que hi ha, ens vam decidir a anar a veure si amb les coordenades aproximades que proporcionen les fitxes del catàleg espeleològic en trobàvem algun, i hi podíem baixar.

Llegint bé la fitxa de l'Avenc del Cabirol, vam adonar-nos que les coordenades havien estat revisades, així que alguna cosa de segur ja teníem.
Sobre el terreny no ens va costar gens de trobar. La boca és un bon forat enmig d'un bosc força espès.
Per baixar-hi ens vam lligar primer a un parell d'arbres, per baixar un tram terrós amb pendent del 45°, i després l'Antonio va instal·lar un ancoratge per a afrontar el tram vertical (P12) sense que la corda fregués la pedra. S'ha de dir que si per baixar es segueix la via que vam fer nosaltres aquest pou de 12 metres que s'indica a la topografia es redueix a un ressalt de 2 metres més una vertical d'uns 5 metres.

L'Avenc no és massa gran, això si, la sala principal, a la mateixa base del pou d'accés sí que n'és de gran, i té algunes formacions que la fan molt atractiva per a fer-ne fotos. També els raigs de sol escolant-se per la gran boca de l'avenc ens van proporcionar algunes fotos força xules.

En un cantó de la sala, i després d'una "arriscada" escalada, vam arribar a la boca del pou P11 que assenyala la topografia, però no ens vam atrevir a baixar-lo, ja que vam considerar una mica "precaris" els ancoratges tipus "spit" que hauríem d'haver utilitzat.
Cap a l'altra banda sí que vam poder explorar la cavitat una mica. El ressalt R-5 el vam baixar utilitzant un "spit", aquest si en millor estat, i utilitzant la mateixa corda del pou d'accés, que ens va permetre accedir a la part més baixa de l'avenc.

A baix, en un cantó una petita sala amb restes òssies que ens atreviríem a dir que són del cabirol que dóna nom a l'avenc.
Cap a l'altre cantó, i després de passar per un parell de gateres, vam accedir a la sala on es troben els pous que porten a la màxima profunditat.

Els ancoratges en aquest pou també es veien en relatiu bon estat, així que l'Antonio s'atreví a baixar-hi. I segur que ho recordarà força temps, perquè l'estretor del pou feu que al cap de poc de començar a baixar ja pensés que li costaria sortir. I així va ser, se les va veure magres per sortir del pou terrós i molt estret. Centímetre a centímetre, al final, pogué arribar dalt. No sense abans haver cridat i maleït unes quantes vegades.

Després de menjar-nos un entrepà, vam començar a buscar pels voltants de l'Avenc del Cabirol a la recerca d'alguna de les altres cavitats que surten al catàleg.
Ens va costar força estona. El bosc és molt espès, i costa circular-hi. Tot i això, finalment vam trobar la boca del que nosaltres hem interpretat que és el que està catalogat com a l'Avenc de la Carbonera, tot i que a l'exterior hi ha una inscripció amb pintura que l'anomena Avenc de la Sílvia. La conclusió la basem en la coincidència en la topografia.

Es tracta d'una cova en la qual, el que sembla una enorme colada ha tapiat l'entrada. Hi ha però, una petita esquerda a través de la qual es pot accedir a l'interior. No és fàcil l'entrada, estreta, rugosa i hostil, però a força d'arrossegar-nos vam poder accedir-hi.

Més endins es va descendint, fins a arribar a un ressalt que en la topografia no sembla gaire important, però que no és senzill de baixar desgrimpant. Aquest racó va ser el que més ens va agradar, doncs el terreny pel qual llisquem fins baix és una colada de textura llisa, i a les parets hi veiem algunes boniques formacions. Un cop baix la més bonica, una bandera de vores molt ondulades, i color rogenc.

A la segona part de l'avenc no vam poder accedir-hi, perquè a l'únic pou que se li veia continuació, de tot just dos metres però massa arriscat per desgrimpar, no hi vam veure rastre d'instal·lació, i nosaltres no anàvem preparats. Així que amb la sensació d'haver-nos quedat a mitges vam tornar a l'exterior no sense haver fet abans un bon munt de fotos.

Avenc de la Miloquera

Profunditat: 78 (Espeleoíndex)
Recorregut: Total: 769 (Espeleoíndex).
Situació: Marçà (Priorat)
Coordenades:
Pou del Pastoret: N41 07.346 E0 47.924 (Pròpies)
Pou del Cireret: N41 07.380 E0 47.986 (Pròpies)
Miloquera Petita: N41 07.394 E0 47.997 (Pròpies)
Instal·lació: 7 ancoratges amb placa en bon estat al Pou del Pastoret (P13+P34), per a la capçalera i els diferents fraccionaments. 6 ancoratges amb placa al Pou del Cireret, 2 per a la primera vertical (P3), 1 per un passamà al replà, 2 per a la capçalera de la segona vertical (P6) i 1 per a superar la pendent de la base del pou. Al mig del recorregut Pastorets-Cireret s'hi troben dues cordes fixes que ajuden a superar uns ressalts complicats.
2 ancoratges amb placa a la capçalera d'accés.

Visitada pels Espeleogrillats el 30 d'Abril i el 24 de Maig de 2014

Crònica de l'expedició:

En varies ocasions hem estat voltant pel turó de la Miloquera buscant i baixant als diferents avencs que allí s'hi troben.
La primera vegada vam decidir d'anar-hi després de descobrir-los a l'Espeleoíndex, ja que destaca una zona amb tants avencs junts. Vam trobar també unes entrades a l'Espeleobloc que ens donaven més informació, actualitzada, i encara ens engrescaven més.

L'Avenc de la Miloquera és una de les grans esquerdes que parteixen la muntanya del mateix nom al costat mateix del poble de Marçà. L'aproximació és força curta, i els avencs són relativament fàcils de trobar gràcies a la multitud de senders, i fites, que travessen la muntanya.
L'esquerda que té com a mínim 200 m de longitud, té vàries boques d'accés, a través de les quals es pot accedir a la seva base, amb profunditats que van dels -78 a la vintena de metres.
El recorregut per l'interior es pot fer força fàcilment, i el que ens ha agradat més, es pot realitzar una travessa des del Pou del Pastoret al del Cireret, o viceversa, caminant, i fent alguna que altre grimpadeta, durant 105 metres pel fons de l'esquerda. (Calculada amb gps per la distància entre pous)

 

El Pou del Pastoret és l'accés situat més a l'oest i està molt ben equipat (felicitats i agraïments als equipadors). És una gran obertura al sostre de l'esquerda, a través de la qual ja podem veure la immensitat d'aquesta, a més està situat en un replà de pedra que permet posicionar-se molt bé per a iniciar l'ascens.
La baixada del pou té fins a 7 fraccionaments, que ens el van fer força entretingut i ens van permetre veure i admirar les dimensions de l'esquerda. Tal  com està instal·lat et baixa directament a la base, tot i que a uns 10 metres hi ha un replà a través del qual es pot accedir a dos pous que segons la topografia et porten a la màxima profunditat de l'Avenc, no vam baixar per aquesta banda però.

Un cop baix la travessa és fàcil, i agraïda, l'esquerda és manté en una amplada més o menys constant d'entre un i dos metres, i el sostre de l'esquerda ens queda força amunt. Vam passar-ho molt bé mirant-nos tots els detalls i fent un munt de fotos.
En la primera visita que hi vam fer vam veure-hi força brossa procedent de l'exterior, plàstics, llaunes, vidres... així que en la segona visita vam omplir un sac que vam treure d'allí.
Curiosament entre les deixalles que hi havia a l'avenc, vam trobar-hi alguns ferros vells i també trossos de ceràmica, alguna eina del camp i tot, però amb l'aspecte d'antiguitat que tenien la veritat és que no desentonaven gens amb l'entorn, així que les vam deixar tal i com estaven.

No és un avenc amb gaires formacions, són escasses i no gaire espectaculars, això unit a la grandiositat de l'esquerda fa que no sigui una visita espeleològica de la qual se'n puguin fer gaires fotos impressionants, tot i això sen's dubte val la pena visitar-lo.

En dos punts de la travessa hi trobem dos ressalts que no podem superar grimpant fàcilment, per sort però hi ha dues cordes fixes, de pujada si es fa en sentit Pastorets-Cireret, que ens permeten continuar endavant. També en un punt intermedi del recorregut s'hi troba una placa commemorativa del Club Esportiu Reddis.

El Pou del Cireret és més senzill que el del Pastoret, de menys altura, uns 47m del primer contra uns 20m del segon, i a més té un parell de replans que el fan molt còmode. Té força vegetació, inclòs un arbre, a la part menys fonda de l'esquerda, el que li dóna un aire salvatge i el fa força maco.

Quan vam baixar-hi per primer cop anàvem tan sols dos, l'Antonio i el Ricard, i no ens hi vam mirar gaire, així que quan vam arribar a la base del Pou del Cireret, en la que s'ha de pujar a un nivell superior de l'esquerda per continuar avançant, ens en vam haver de tornar enrere i sortir per on havíem entrat doncs no hi teníem cap corda instal·lada. En la segona visita, en la que es va afegir l'Eduard, ens ho vam preparar millor i vam instal·lar corda als dos pous, el que ens va permetre completar la travessa.
Ens va agradar força poder fer la travessa, tot i que després s'ha de tornar a baixar per desmuntar un dels pous. Entrar per un lloc i sortir-ne per un altre té alguna cosa d'especial que va fer que valgués la pena fer un parell de visites a l'Avenc de la Miloquera.

En direcció nord-est l'esquerda continua, i tot i que des del Pou dels Cirerets no es pot continuar la progressió en aquesta direcció, ja que es fa massa estret el pas, per la superfície es pot tornar a entrar a l'esquerda més endavant a través del Pou de la Miloquera petita al qual vam baixar en la nostra primera visita.

En aquest tram l'avenc no és excessivament fondo, entre 5 i 15 metres, i el recorregut també és força més curt que en la part anterior de l'esquerda. Per baixar-hi hi vam trobar un parell d'ancoratges tipus "spit" però no ens va semblar que estiguessin en gaire bones condicions així que vam optar per instal·lar-hi nosaltres mateixos un parell de plaques.
Vam passejar-nos-hi per tots els racons, que no són masses, fins a arribar a un punt en que la falta d'instal·lació davant d'un ressalt considerable, ens van fer impossible continuar.
Després d'ambdues visites, i fins i tot una tercera, a l'Avenc de la Miloquera, vam estar recorrent la resta de la muntanya a la recerca dels altres avencs que hi ha per la zona, també els vam visitar, però bé, això és una altra història.

Avenc de l'Espadella

Profunditat: 42 (Espeleoíndex)
Recorregut: 90 (Espeleoíndex)
Situació: Serra d'Almos (Tivissa)
Coordenades: N41 03.380 E0 47.059 (Pròpies)
Instal·lació: Un ancoratge tipus "spit" a la capçalera d'entrada, un altre "spit" més a la capçalera del segon pou. Desviador natural al segon pou. Tot en bon estat.

La vam visitar el 5 d'Abril de 2014

Crònica de l'expedició:

Aquesta va ser la primera expedició espeleoògica dels Espeleogrillats, en la que van participar l'Eduard, l'Antonio i el Ricard.
Buscant a l'Espeleoíndex cavitats properes a la nostra zona, de seguida ens va cridar l'atenció aquest avenc, ja que el qualificava com "interessant" i a més feia referència a l'abundància de formacions i l'existència d'un gourg.

El que ens va fer decidir d'anar-hi però, va ser trobar fotografies d'una visita recent del GELL, el que ens va fer pensar que trobaríem una instal·lació en bones condicions, a més, també vam trobar un track per arribar-hi, la qual cosa ja va ser definitiva, ja teníem un primer objectiu.

La caminada fins a la boca de l'avenc va ser agradable, anávem preparats amb tisores d'esporgar i xurracs, però no va ser necessari utilitzar-les doncs el sender està en prou bones condicions. En poc més de 45 minuts de pujada, ben suats, ja érem a la porta de l'avenc.
Alegria al comprobar que efectivament els spits estaven en bones condicions, i després de muntar la capçalera l'Antonio va ser el primer de tirar cap avall.

El pou d'accés té les parets força inestables, i vam fer caure, algunes intencionadament i d'altres no, algunes pedres. Creiem doncs que no és gaire recomanable baixar alhora el primer i el segon pou perquè estan força alineats. A la base del primer pou hi ha un bon replà on esperar-se a refugi de les pedres que puguin despendre's.
El segon pou, més tancat que el primer i amb alguns fregaments que es poden solucionar amb un desviador cap a un pont de roca i amb fundes de plàstic per la corda, ens va portar a un petit replà on ja començaven a veure's formacions, un ressalt de mig metre i un pas acotxat ens van portar a la sala principal, el veritable tresor d'aquest avenc.

Només entrar ja hi vam veure aigua, el gourg era ben ple i hi circulava l'aigua. Les formacions penjaven del sostre i de les parets creant un racó de gran bellesa.

 

 Hi vam estar força estona, inspeccionant tots els racons, fent-nos moltes fotos, i també pujant al nivell superior de la sala, on hi ha una vista molt maca de la mateixa, i a on es poden treure molt bones fotos si es porta la llum adequada. El primer hi va pujar grimpant, i després hi va instal·lar una corda en una formació força gran per a què els altres pujéssim més segurs.

Dues hores més tard ja sortíem, satisfets i contents, per a fer un mos allí mateix i després tornar cap al cotxe.
Més tard vam estar buscant l'avenc de la Llamborda, que també està per la zona, però les coordenades imprecises de l'Espeleoíndex no ens van servir per a res, i no vam aconseguir trobar-lo.
Això si, abans de tornar cap a casa, vam fer la visita obligada al forn de la Serra d'Almos per a comprar la mítica coca de xocolata de la Serra.